La literatura nordamericana està plena de piscines. El Gran Gatsby, El nadador, contes de Foster Wallace… fins i tot a les sèries, com Breaking Bad o Euphoria, les anodines piscines clorades tenen un gran protagonisme. No és casual, és clar. Una primera realització és l’efecte innegable que produeix la seva presència en les cases dels escriptors, que no són com els llatinoamericans o els antics europeus que escrivien en petites cambres orientades a la ciutat, sinó que escriuen en grans estudis, en la tranquil·litat de les urbanitzacions, amb les piscines com a decorat. Però també parla temàticament, del que els escriptors veuen com un símbol del seu temps, d’un pensament estanc i d’un oci cosmètic i anodí; el final de la història, deia Abel Cutillas, és una mena de balneari. Piscines en la literatura nordamericana: heus ací una tesi doctoral.
Cheever, com Foster Wallace i com tants altres exemples que no conec perquè no sóc un expert en literatura nordamericana (més aviat en piscines), havien trobat la víscera del somni americà, allà on feia aigües: el resultat homogeni de l’esforç i el treball, la recompensa, no era un plaer perillós i vitalista, com el de la cocaïna, sinó una mera tranquil·litat lleugerament estetitzada: la piscineta.
Clar que tots ells escrivien en temps d’hegemonia americana inqüestionada.
Però per aquestes longituds (que les latituds les compartim amb Nova York) coneixem un altre sentit de les piscines, el futbolístic. La piscina consisteix, prou que ho sabem, en tirar-se, en fingir per reclamar una atenció injusta i esbiaixar l’àrbitre (la figura del poder en el terreny de joc, el seu component més polític) en el seu favor.
Deixeu-me fer un incís i explicar que a Arizona em van explicar que jo no era blanc. Ser blanc, allà, és un concepte socioeconòmic: per començar, demana ser protestant, però també, és clar, nacional, amb uns certs ingressos, una educació elitista, etc. Juro que vam estar una estona discutint, entre cerveses, per què jo no era blanc.
Potser ara, que ha passat els temps de l’hegemonia cultural nordamericana (i que aquesta es troba en aquella crisi populista i perillosa de les nacions deprimides, una crisi que donem per acabada però que tot just ha trobat en el covid un petit entrebanc), potser ara, deia, continuen les piscines literàries, però en forma de victimisme pícar. Al cap i a la fi això és el que fan les nacions en decadència: buscones, lazarillos i altra picaresca. Amanda Gorman té 1.6 milions de seguidors al Twitter, i els seus tres llibres han tingut edició d’una tirada d’un milió d’exemplars i han estat número 1 i 2 a Amazon durant setmanes, però es llença a l’àrea com aquell davanter argentí i baixet que Puyal ha anomenat sempre Maradona. Em temo que en els meus anys de vida mai veuré un autor català vendre tants llibres com va vendre Amanda Gorman en un parell de dies. Així que m’esgarrifa que ni tan sols Rahola és digna de traduir-la, perquè a Catalunya no hi ha ningú tan blanc com Amanda Gorman.
Arià paco abenoza 