Sempre passa així, i jo no acabava d’entendre per què. Algú diu que si volem que el català sigui una llengua completa hi ha d’haver també premsa de merda en català (tipus En Blau). Hi ha d’haver televisió brossa com Telecinco en català, hi ha d’haver contingut profundament menyspreable en català. Lògic, dic jo. No pas, diuen els meus amics, activistes d’esquerra, idealistes, no pas. Diuen que per tenir allò millor no tenir res. Aleshores jo m’irrito, i fins ara no sabia gaire per què. No té gaire sentit que jo, que ni tan sols suporto la majoria de la premsa convencional, em posi de costat de la premsa encara més fastigosa. Per què m’irrito, doncs? La pregunta s’ha quedat en suspens durant mesos.
Aquests dies, que trobo a faltar al meu voltant lectors de nivell, conversa literària valenta, m’ha tornat la pregunta, i m’he adonat que era precisament això que m’irritava: el contrast que pretenen establir entre la premsa brossa i la premsa convencional, com si la segona marqués algun nivell decent o redemptor pels seus consumidors. Vull dir: que aquesta gent no vol renunciar a En Blau en nom del talent i el valor: hi volen renunciar en nom de tv3!
Avui he acabat Martin Eden, un llibre preciós (i parcialment autobiogràfic) sobre un noi pobre que s’educa per fer-se digne de l’amor d’una classe superior, més sofisticada, però que aviat descobreix que aquesta classe, en general, no té ni idea de res i només se sosté per una moral burgesa que és en el fons por de la vida. I m’he recordat d’una de les idees que més m’han calat de Bolaño: la idea que Dionís (la passió, la sensualitat) ha vençut Apol·lo (l’harmonia, la perfecció) i que aquells que s’oposen avui a Dionís no ho fan en nom de l’autèntic apolini, sinó en nom del recatament, del fàstic. Com dic a la meva propera novel·la: no són algú que diu, aspira a més, busca la perfecció, sinó algú que diu: ecs.
Això és el que diuen: ecs. Ecs En Blau. I aquest fàstic és moral burgesa, és pujolisme, és en el fons la idea que tot (també la cultura) ha de ser un caldo anodí on no haguem de tastar les baixeses de la humanitat —ni tampoc els seus cims. Això és renunciar a la baixesa a canvi de res, i el que queda és un espai petit, una terra erma com la que deixa un mar quan s’enretira, delimitada per les aigües deleroses de la vida. Ho diré d’una altra manera: els qui fan culte al cos o a la música i a la droga creuen, almenys, en alguna cosa, estan seguint un impuls humà. Són dionisíacs coherents. Nosaltres, que els menyspreem però no els oposem res, que ens riem de les aspiracions terrenals com de les elevades — què som, nosaltres?
Arià paco abenoza 