Quan, finalment, després de 376 pàgines de recerca devota, Arturo Belano i Ulises Lima troben el poema de Cesárea Tinajero, el lector entén aviat que no és el que buscaven, que no ho pot ser en absolut. Fa quasi una novel·la i mitja que segueix, com hipnotitzat per la prosa, aquells dos, i els compra la obsessió amb Cesárea Tinajero, una poeta de qui esperen que sigui la “madre de la literatura mexicana”, una autora obscura de qui no s’ha trobat obra i de qui se sap que va publicar a la revista Caborca.
I el que en troben és un poema tan estúpid que és mític, és fàcilment reconeixible. Avui l’Anaïs me n’ha regalat una samarreta i he tingut una sobtada revelació. El poema fa així:
Amadeo Salvatierra, un dels narradors més entranyables de la cinquantena del llibre, ha tingut aquest poema durant anys, però mai l’ha entès. Potser sap que Sión és el nom de la ciutat de Déu pels jueus, i si som generosos, podem suposar que ha investigat i sap que la paraula també significa “fita”, “senyal”, però no ha anat més enllà. Quan els joves apareixen, venint-lo a buscar, ell els demana ajuda: cuál es el misterio? Els pregunta. Ells diuen que es “una broma que encubre algo muy serio” i li demanen temps per pensar. Al cap d’una estona, li responen: No hay misterio, Amadeo. El poema es una broma, insisteix un d’ells: es un barco, Amadeo, sencillísimo; y el título, Sión, en realidad esconde una palabra: Navegación. Y eso es todo, Amadeo, no hay más misterio.
Un vaixell en un mar en calma, en un mar agitat, en una tempesta. “Una broma”, escriu Bolaño, i així l’he llegit, i així l’he rellegit fins que m’he mirat la samarreta i he pensat que el poema, o la broma, significava coses, i que aquestes coses tenien a veure amb la novel·la. I aquí és on m’heu de permetre d’intentar explicar la revelació.
Potser el meu capítol preferit de Los Detectives Salvajes és el 21, en què Daniel Grossman i Norman Bolzman condueixen un Renault per una carretera mexicana. La sensació d’epifania lectora es produeix (per a mi) dues vegades al llarg del llibre, i aquesta és una d’elles. Daniel i Norman sembla que debatin ben bé sobre el tema de Los Detectives Salvajes, sobre la seva tesi, i s’acosten tant a enunciar-la explícitament que Bolaño, literalment, en mata un, l’inspirat, el fa atropellar per un camió a mitja dissertació perquè no li esclafi les cent cinquanta pàgines restants. La conversa és caòtica, inversemblant com ho són a vegades les de Bolaño per omniabarcants; sobre art abstracte, sobre Nietzsche, sobre els problemes per trempar d’un d’ells, sobre los niños de Puerto Angel. Però la cosa culmina quan, per fi, es refereixen a una escena anterior del llibre, una escena que ja té anys: Ulises Lima viatjant a Israel per a veure Claudia, de qui està perdudament enamorat, i dormint al sofà. Allí la conversa se centra. Norman ha après alguna cosa molt important de l’actitud d’Ulises (particularment del fet que plorés al sofà). Em sembla que el que ha après s’acosta molt a la moralina que Bolaño hagués posat a la novel·la, o si més no a la seva concepció dels ideals: “no se trata de los real visceralistas [la forma concreta del seu somni de joventut] sino de lo que perdemos sin darnos cuenta y podemos recobrar. Lo que perdimos, podemos recobrarlo intacto, dijo Norman”. I després: “Ulises lloraba porque sabía que nada se había acabado, porque sabía que tendría que volver a Israel otra vez. ¿El eterno retorno? ¡Una mierda para el eterno retorno! ¡Aquí y ahora! Pero Claudia ya no vive en Israel, dije yo. El lugar donde vive Claudia es Israel, dijo Normal, cualquier pinche lugar, ponle el nombre que quieras, México, Israel, Francia, Estados Unidos, el planeta Tierra”. I encara després, per si el lector pensa que aquí Bolaño parla de la força d’un amor particular, l’amor d’Ulises per Claudia, Norman aclareix: “En este asunto yo no tengo nada que ver. Claudia no tiene nada que ver. Incluso, en ocasiones, el cabrón de Ulises no tiene nada que ver. Sólo los sollozos tienen algo que ver”.
Sión! Bolaño parla de la roda del desig que només es pot recobrar tornant a iniciar el viatge (sabem pels seus contes i per les referències a Rimbaud que la idea del viatge era central per ell), tornant a crear l’ideal. I aquesta és la revelació estranya que he tingut avui: que la broma no la fa Cesárea sinó el mateix Bolaño, perquè el poema sí que encaixa amb la idea central del llibre (la que no hi ha res al fons de les il·lusions, que només valia el sentit que elles li donaven a la vida, el fet de fer-nos de ports en el mar agitat). Que ells creuen que el poema que troben no val res però en el fons és cruelment adequat. Ulises plora perquè sap que no es pot alliberar d’aquesta condició exposada que és l’amor, que la Claudia no serà el final d’aquesta debilitat adolescent, sinó que això és la vida. Que el desig sempre crea nous mites, noves senyals, noves ciutats de Déu.
Que navega Sión.
Arià paco abenoza 