Escoltar Les golfes parlar d’Alcarràs m’ha empès a escriure això. He notat que hi ha molts perfils a qui no agrada Alcarràs, per motius diferents, i m’interessen moltíssim, perquè de tots ells en trec una mirada sobre la ficció diferent de la meva. Aquí defensaré la meva amb la vehemència acostumada, però només perquè això és el que l’article demana: una tesi. En realitat, estaria ben content de debatre en quins llocs exagero o simplifico.
Gonzalo Torné, que sempre fa els millors tuits de teoria literària i els esborra tot seguit, tuitejava l’altre dia que no existien les novel·les de denúncia. El que existia, en tot cas, eren les denúncies novel·lades, que no li interessaven gens. El mateix val per tota la ficció. Si Alcarràs és una denúncia filmada, no m’interessa gens. Me la prendré seriosament com a obra de ficció, és a dir: no un pamflet moral que pretén enarborar una bandera o defensar una causa, sinó una representació de la qual la moral ha d’aflorar com una experiència en l’espectador.
A una colla dels meus amics, els més masculins, no els ha agradat Alcarràs. L’han trobada llarga i avorrida. Una pallissa. L’Amaia (que té més masculinitat que tu i jo plegats) diu que en un documental de mitja hora expliques el problema. Em fascina això, perquè aquell documental (sobre quin problema?, el de les plaques?) a mi no m’interessaria gens. La gràcia de la ficció és que allò que mostra té un ressò moral molt més enllà del concret; a Alcarràs, les plaques (i el camp, i la vida rural) només són una premissa per posar en marxa l’engranatge de les relacions entre persones —les seves misèries, les seves petites grandeses. Em fascina, com dic, viure envoltat de persones a qui no fa ni fred ni calor la representació de la realitat si no està codificada clarament com a lluita. Primer símptoma del que jo en diré moralització de la recepció artística: quin és el missatge d’aquesta pel·lícula? Hi podíem arribar més de pressa, més netament?
A l’Anna Pazos tampoc no li ha agradat Alcarràs. Diu (en parlarem) que és com la nostra Feria. Simon meets Simon. Ambient rural, lluita idealitzada contra la modernitat. Diu, primer, que aquesta representació de lo rural està feta per urbanites, que som nosaltres, des de la ciutat, que veiem això i ho idealitzem: com introduir l’ós als pirineus. En la discussió (interessantíssima, com sempre Les golfes) sentim la Júlia de fons donant el que per a mi és la clau: “digue’m catalana derrotada, però jo mai he sentit la meva besàvia en una pel·lícula; hi havia un dèficit de representació”. Jo, com la Júlia, vaig tenir la sensació que era la primera vegada que veia catalans al cine. I això no els heroitzava (de fet la seva moral d’esclau, que bé ha vist Dedéu, els converteix a tots en microtirants patètics o lamentables tiranitzats); això em parlava a mi, i no només d’Alcarràs, sinó del cine que havia vist sempre. No per ser urbanita (sóc urbanita des d’Igualada o què?, vosaltres jutgeu) deixava de sentir aquesta identificació, per qüestions lingüístiques i de bagatge, amb allò que la peli representava. Que no era, crec, la ruralitat; no exclusivament. (Vaig anar-hi amb l’Anaïs, natural de Balaguer i molt més habituada a aquella parla, i va tenir la mateixa sensació). Després, Pazos diu una cosa més interessant, trobo (i contrària a la primera): que com a urbanita (ella sí, autèntica), allò li queda lluny, no li interessa. Molt bé, contra gustos no hi podem discutir, i jo no sóc un jutge cinematogràfic gaire versat, però suposo que l’objectiu de la bona ficció és trascendir els particularismes temàtics per acabar capturant alguna experiència universal: aquí, la impotència contra la forma de vida imposada. La poesia ens ha llegat la lectura simbòlica de la ficció: potser Alcarràs és una altra cosa, potser la grua del final és una altra cosa. Potser per això corre tanta pressa espanyolitzar la pel·lícula…
Pazos cita també un tuit de Pablo Muñoz que li diu “spot reaccionario de Estrella Damm”. Entenc que ha de ser una hipèrbole, perquè als spots d’Estrella Damm no hi ha escletxes i això és un dramot. Però crec que si tinc raó en el paràgraf anterior, difícilment Alcarràs pot ser reaccionària. Cinematogràficament, no es pot ser conservador d’allò que és nou, que pràcticament no existia encara. I segur que hi ha pelis de Catalunya rural, però no n’he vist, jo, als grans circuits —perdó. Políticament, tal. Moralment, la pel·lícula sí que podria ser reaccionària… si es llegís moralistament. Però és que si fem una lectura moralista de la pel·lícula, també és racista i masclista. Ja hem dit, pace Torné, que no ens preníem Alcarràs com una obra que defensa allò que representa, sinó com una ficció seriosa. Estic segur que així se l’han presa a Berlín, també. El que sí que és reaccionari és el Quimet, sens dubte. Que el puguem estimar i escarnir alhora és un triomf de la bona ficció i tot un avantatge sobre els documentals.
El tractament dels negres, “com a paisatge”, també es comenta en el tuit de Pablo Muñoz. El mateix va dir Pablo Caldera, autor d’un llibre ben interessant sobre estètica, que em va dir que li quedava “un poco torpe la heroicidad de la tierra para quien la trabaja, después de hacer desaparecer esos cuerpos”. Confús, li vaig contestar el que per mi era una obvietat, que aquella heroïcitat no hagués tingut interès, que tot el que fes la peli més moralment ambígua la feia millor. La ficció es deu al punt de vista, i els negres tenen en la pel·lícula el paper que tenen en la vida d’aquella família; mà d’obra quasi deshumanitzada de qui ocasionalment es treu un bri d’exotisme. És racista la família? Ho és. Ho és el camp lleidetà? Ho és. Ho és la pel·lícula? Espero que s’entengui, a aquestes alçades, que aquest és el salt que trobo fal·laç. Deslliura’ns, oh Déu dels conills, de la moralització de la recepció.
Veient Alcarràs vaig pensar en aquesta conferència, on Rubert de Ventós, explicant Crexells, diu (minut 17:50) que en la nostra llengua “no tenim un colador xino” que unifiqui, és a dir, institucions centralitzadors potents, i que tenir-les és una ben digna aspiració, però “ja que no ho tenim (…) mentre som de pagès, fixa-t’hi bé i expliquem el que només saben els pagesos”. Tan lingüística com temàticament, Alcarràs sembla tenir present aquest consell. Potser li hauria agradat, a Crexells; com potser li hauria agradat a Ferrater. Una de les pàgines que més em va impactar dels assajos d’aquest últim va ser la seva sospita del que faria una eventual (aleshores encara no existent) televisió catalana pel català. Arriba a dir que ell entén que els catalans tenen dret a una tele en la seva llengua, però que, vist el que ha fet la tele espanyola amb el castellà, personalment no la desitja. Veient que Alcarràs, en molts indrets del país, ja no s’entén sense subtitular, no cal dir que anava bé. Alcarràs és el contrari d’una televisió empobridora: és llengua viva.
Potser sí que és la nostra Feria, Alcarràs. He de dir, però, que l’argument de l’Anna a Les golfes (si passés a Castella, seria titllada de criptofeixista), tot i ser correcte, té una mica d’aires del típic “si fos un noi, que expliqués això, no ens preocuparia tant”. Jo veig la peli amb la consciència d’una assimetria de poder i de representació entre els dos pobles. Arribats a aquest punt, potser el que he de fer és llegir Feria. Fins ara he assumit que realment advocava per una re-ruralització, com ho fa la seva autora en els seus cutres escrits posteriors. Però si realment només és com Alcarràs, és a dir, que representa una situació miserable sense idealitzar-la i és capaç de despertar, fent això, nostàlgia (que no és sinó la forma que pren la bellesa que ja no podem o sabem defensar), aleshores potser Feria és, com les bones novel·les sempre, més intel·ligent, millor, que la seva autora, que les seves intencions (Torné: què importaran les intencions de l’autor!), que les seves lectures moralitzades.
En fi. A parer meu, Alcarràs fa moltes coses bé. Lingüísticament, simbòlica, temàtica. No és una pel·lícula sobre empobriment sinó sobre forma de vida, que sempre és un debat més complex. Si compreu o no compreu aquells nens, aquell ritme, aquella moral com a una representació lúcida, és cosa vostra, Però sap greu que, per una peli que parla català genuí, la trobem reaccionària. Ja és mala sort.
Arià paco abenoza 